1. Mentrestant, Tobit comptava dia rere dia el temps necessari per a anar a Ragues i tornar-ne. Com que passaven els dies i el seu fill no arribava,
2. es deia: «L’entretenen molt, a Ragues! ¿I si fos que Gabael ha mort i ningú no li dóna els diners?»
3. I començava a passar ànsia.
4. D’altra banda, Anna, la seva dona, exclamava:– El meu fill és mort! Ja no el veurem mai més amb vida!I plorava i es planyia pel seu fill, tot dient:
5. – Pobra de mi, fill meu! I per què vaig deixar que te n’anessis, tu, la llum dels meus ulls?
6. Tobit li replicava:– Calla, germana meva. No t’hi capfiquis. El noi està bé. Segur que els ha sortit un entrebanc. A més, l’home que l’acompanya és prou fiat, és un dels nostres germans. No passis ànsia per ell, dona, que aviat arribarà.
7. Però ella li responia:– No em diguis res, no em vulguis enganyar. Segur que el meu fill és mort!I cada dia sortia aviat de casa a vigilar el camí per on havia marxat el seu fill. No feia cas de ningú. I quan el sol es ponia, se’n tornava a casa i es passava tota la nit plorant i planyent-se, sense dormir.
8. Passats els catorze dies que Ragüel havia jurat dedicar a les noces de la seva filla, Tobies l’anà a trobar per dir-li:– Deixa’m anar. Jo conec prou el meu pare i la meva mare: segur que ja no compten de veure’m mai més. T’ho demano, pare meu, deixa’m tornar a casa del meu pare. Ja et vaig dir com estava quan el vaig deixar.
9. Però Ragüel insistia a Tobies:– Queda’t, encara, fill meu, queda’t amb mi. Ja enviaré missatgers al teu pare Tobit amb notícies teves.Tobies va replicar:– De cap manera! Et prego que em deixis tornar a casa del meu pare.