13. Quan Déu va fer la seva promesa a Abraham, no podent jurar per ningú de més gran, va jurar per ell mateix
14. dient: T’ompliré de benediccions i et donaré una nombrosa descendència.
15. Abraham esperà sense defallir i va obtenir que es realitzés la promesa.
16. Els homes, quan juren, ho fan per algú més gran que ells: el jurament posa fi a les discussions i serveix de garantia.
17. Déu, doncs, garantí amb un jurament la seva promesa, perquè volia mostrar clarament als qui havien d’heretar-la que la seva decisió era irrevocable.
18. Així Déu va fer dues accions irrevocables, la promesa i el jurament, que ell de cap manera no pot desmentir. Gràcies a elles ens sentim fortament encoratjats els qui ho hem deixat tot per aferrarnos a l’esperança que ell ens ofereix.
19. Aquesta esperança, que posseïm com a àncora segura i ferma de la nostra vida, ha penetrat més enllà de la cortina del lloc santíssim.
20. Allà, com a precursor nostre, ha entrat Jesús, esdevingut gran sacerdot per sempre segons l’ordre de Melquisedec.