16. Doncs bé, les promeses van ser fetes a Abraham i a la seva descendència. No diu: «i a les descendències», com si fossin molts, sinó que es refereix a un de sol: «i a la teva descendència», que és Crist.
17. Per això jo dic: Déu havia fet un pacte vàlid, i la Llei, que va arribar quatre-cents trenta anys després, no podia invalidar-lo ni podia anul·lar la promesa.
18. Perquè si l’herència ve de la Llei, ja no ve de la promesa; i és en virtut d’una promesa que Déu va fer a Abraham el do de l’herència.
19. Per què va arribar, doncs, la Llei? Va ser afegida per a fer evidents les transgressions, fins que vingués aquella descendència en qui es compleixen les promeses. La Llei fou promulgada per mitjà d’àngels, per mans d’un mitjancer.
20. Tanmateix, un mitjancer no és mai intermediari d’una sola persona, i Déu és un de sol.
21. ¿Deduïm d’això que la Llei va contra les promeses de Déu? De cap manera, perquè si haguéssim rebut una Llei capaç de donar vida hauríem estat certament justos en virtut de la Llei.
22. Ara bé, l’Escriptura deixa ben clar que tothom és captiu del pecat; així la promesa és concedida als creients gràcies a la fe en Jesucrist.
23. Abans que arribés la fe estàvem reclosos sota la custòdia de la Llei, esperant el moment que la fe es revelaria,
24. de manera que la Llei ens feia de guia vers el Crist, per tal que arribéssim a ser justos en virtut de la fe.
25. Però ara que la fe ha arribat, ja no estem sota cap guia.
26. Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist:
27. tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist.
28. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.
29. I si vosaltres sou de Crist, també sou descendència d’Abraham, hereus de la promesa.