17. I quina meravella! Enmig de l’aigua que tot ho apaga, el foc s’abrandava amb més energia. I és que la natura combat a favor dels justos.
18. Unes vegades la flama s’amansia per no consumir els animals enviats contra els impius, perquè així aquests poguessin veure amb els seus propis ulls que els perseguia el judici diví.
19. Altres vegades, dintre mateix de l’aigua, el foc s’abrandava amb més força encara per destruir les collites d’un país malvat.
20. En canvi, donaves al teu poble un aliment d’àngels, els proveïes d’un pa baixat del cel, ja preparat, que no els costava cap esforç, un pa que era ple de tota delícia, que s’adaptava a tots els gustos.
21. L’aliment que els donaves mos-trava com n’ets, de dolç, amb els teus fills, perquè s’ajustava al desig de qui el menjava, s’acomodava al gust de cada un.
22. Semblava neu i glaç, però resistia al foc sense fondre’s. I és que volies fer-los comprendre que les collites dels enemics havien estat destruïdes per un foc que flamejava enmig de la pedregada i llampeguejava enmig de la pluja.
23. I, tanmateix, aquest mateix foc, quan es tractava d’alimentar els justos, s’oblidava fins i tot de la seva força natural.
24. La creació, obra teva, és com un arc al teu servei: tibant per a castigar els injustos, distès en benefici dels qui confien en tu.
25. Per això, també aleshores la creació es transformava en moltes coses, al servei del teu do que alimentava tothom segons el desig dels qui ho demanaven.