21. Moisès va replicar:– Jo em trobo enmig d’un poble que pot posar sis-cents mil homes en peu de guerra, ¿i tu dius que els donaràs carn perquè en mengin tot un mes?
22. Ni degollant ramats sencers de vaques i d’ovelles no en tindrien prou; ni pescant tots el peixos del mar no els bastaria.
23. El Senyor contestà a Moisès:– ¿Tu creus que la mà del Senyor és incapaç de fer-ho? Aviat veuràs si es compleix o no la meva paraula.
24. Moisès sortí a comunicar al poble el que el Senyor li havia dit. Després va reunir setanta homes d’entre els ancians del poble entorn de la tenda.
25. El Senyor va baixar enmig d’un núvol, parlà amb Moisès i infongué als setanta ancians una part de l’esperit que Moisès tenia. Tan bon punt l’esperit va reposar damunt d’ells, es posaren a parlar com els profetes; però això no es va repetir més.
26. Entre els ancians inscrits, n’hi hagué dos que no van anar a la tenda, sinó que es quedaren al campament. L’un es deia Eldad i l’altre Medad. Però l’esperit també va reposar damunt d’ells, i dins el campament mateix es posaren a parlar com els profetes.
27. Un jove corregué a comunicar-ho a Moisès:– Eldad i Medad parlen en el campament com els profetes.
28. Josuè, fill de Nun, ajudant de Moisès des de la seva joventut, va exclamar:– Senyor meu, Moisès, no ho permetis!
29. Moisès li respongué:– Estàs gelós per mi? Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i el Senyor donés a tots el seu esperit!
30. Després Moisès i els ancians d’Israel es van retirar al campament.
31. Llavors el Senyor va aixecar un vent de la mar, que portà guatlles i les va fer caure sobre el campament i per tot el seu voltant en una extensió d’una jornada de camí i en un gruix d’un metre.
32. El poble va passar arreplegant guatlles tot aquell dia, tota la nit i tot l’endemà. El qui menys, n’arreplegà deu sacs; després les estengueren a assecar entorn del campament.
33. Encara tenien la carn entre les dents, sense haver començat a mastegar-la, que el Senyor va mostrar la seva indignació contra el poble i el colpí amb una gran mortaldat.
34. Per això van donar a aquell lloc el nom de Quibrot-Ataavà (que vol dir «sepulcres del desig»), perquè allí van enterrar els qui havien desitjat més menjar.