1. En aquella època, llegint el llibre de Moisès davant de tot el poble, hi trobaren escrit que ni els ammonites ni els moabites no podien ser mai admesos a la comunitat de Déu.
2. La raó era que aquests pobles no havien acollit els israelites amb menjar i aigua; a més, Moab havia llogat Balaam perquè els maleís, si bé el nostre Déu va canviar la maledicció en benedicció.
3. Així, doncs, quan els israelites hagueren escoltat la lectura de la Llei, van bandejar de la comunitat tots els estrangers.
4. «Un quant temps abans, el sacerdot Eliaixib, encarregat de les estances del temple del nostre Déu, com que era parent de Tobià,
5. havia posat a la seva disposició una gran estança. Fins llavors, en aquesta cambra s’hi dipositaven la farina per a les ofrenes, l’encens, els utensilis del temple, el delme del blat, del vi novell i de l’oli que segons la Llei corresponia als levites, als cantors i als porters, i la part que se’n reservava per als sacerdots.
6. »Mentre passava tot això, jo no era a Jerusalem, perquè l’any trenta-dos del regnat d’Artaxerxes, rei de Babilònia, havia tornat prop del rei. Però al cap d’algun temps, amb el permís del rei,
7. vaig tornar a Jerusalem. Aleshores em vaig adonar del mal que havia fet Eliaixib, el qual havia cedit a Tobià un magatzem que donava als atris del temple.