2. Als fills més nobles de Sió,valuosos com l’or depurat,els tenen per vasos d’argilamodelats pel terrisser.
3. Fins i tot els xacals alleteni crien els seus cadells.Però el meu poble és una mare sense cor,com els estruços del desert.
4. Als nadons, de tanta set, se’ls encastala llengua al paladar;els infants reclamen pa,però ningú no els en llesca.
5. Els qui assaborien plats exquisitsvan sense esma per les places,els qui s’asseien en coixins escarlatess’ajauen pels femers.
6. La culpa del meu poble és més granque el pecat de Sodoma,la ciutat destruïda en un momenti no pas per cap mà d’home.
7. Els seus nobles anaven com la neu,més blancs i més pulcres que la llet;els seus ossos eren forts com el corall,les seves venes, blaves com safir.
8. Ara, però, van més negres que el sutge:ni els reconeixen quan caminen pel carrer.Se’ls encasta la pell als ossos,resseca com un tronc.
9. Més val morir per l’espasaque ser víctima de la fam;els uns defalleixen traspassats,els altres, per manca d’aliment.
10. Mans de mares amorosescouen els seus propis fills:és el seu darrer alimentmentre la ciutat s’esvaneix.
11. L’enuig del Senyor és complet,ha abocat el seu furor.Ha calat foc a Sió,l’ha consumida de soca-rel.
12. Ni els reis de la terra ni els seus habitantsno podien mai creureque l’enemic entrariaper les portes de Jerusalem.
13. Hi ha entrat pels pecats dels profetesi pels crims dels sacerdots,que havien escampat per dintre d’ellala sang dels justos.
14. Van encegats pels camins,tacats de sang.I ningú no pot tocarels seus vestits.
15. Criden: «Aparteu-vos, som impurs!Fora, fora, no ens toqueu!»Fugen errants, i els altres pobles diuen:«Que ningú no els aculli!»
16. El Senyor mateix els ha dispersat,no se’ls tornarà a mirar.Ningú no respecta els sacerdotsni té compassió dels ancians.
17. Els nostres ulls s’han cansat d’esperaruna ajuda, però era un miratge:havíem posat l’esperançaen pobles que no salven.
18. Ens espien els passos talment uns caçadors,no ens deixen sortir pels camins.La nostra fi s’acosta. El temps s’acaba.Ha arribat la nostra fi.
19. Els perseguidors van més de pressaque no volen les àguiles pel cel.Per les muntanyes ens encalceni ja ens esperen al desert.