24. Però, ben al contrari, nosaltres ho hem fet preocupats que el dia de demà els vostres fills poguessin dir als nostres: “Què hi teniu a veure, vosaltres, amb el Senyor, Déu d’Israel?
25. Gent de Rubèn i de Gad, és el Senyor mateix qui ha posat el Jordà com a frontera entre nosaltres i vosaltres; així, doncs, no teniu part en el Senyor.” D’aquesta manera els vostres fills farien que els nostres deixessin de venerar el Senyor.
26. Per això vam pensar de construir-nos aquest altar, no per oferir-hi holocaustos o altres sacrificis,
27. sinó perquè fos, per a vosaltres i nosaltres i per a les generacions futures, un testimoni del dret que tenim de donar culte al Senyor amb els nostres holocaustos, sacrificis i víctimes de comunió. Així els vostres fills, el dia de demà, no podran dir als nostres que no tenen part en el Senyor.
28. Vam pensar, doncs, que, si mai ens vinguessin a dir això, a nosaltres o als nostres descendents, els podríem respondre: “Fixeu-vos quina còpia de l’altar del Senyor van fer els nostres pares. No la feren pas per oferir-hi holocaustos o altres sacrificis, sinó perquè fos un testimoni entre nosaltres i vosaltres.”
29. Mai de la vida no volem rebel·lar-nos contra el Senyor ni avui ens volem apartar d’ell. No volem pas aixecar un altre altar per oferir-hi holocaustos, ofrenes o altres sacrificis, a part de l’altar del Senyor, el nostre Déu, que hi ha davant el seu tabernacle.
30. El sacerdot Pinhàs i els principals de la comunitat que l’acompanyaven, caps dels clans d’Israel, van trobar satisfactòria l’explicació dels rubenites, dels gadites i de la meitat de la tribu de Manassès.
31. Pinhàs, fill del sacerdot Eleazar, els digué:– Ara sabem que el Senyor és enmig nostre, perquè no heu comès contra el Senyor la infidelitat que pensàvem. No heu fet caure la mà del Senyor damunt d’Israel.
32. Llavors Pinhàs, fill del sacerdot Eleazar, i els principals del poble es van acomiadar dels rubenites i dels gadites. Van deixar el país de Galaad i se’n tornaren al país de Canaan a trobar els israelites, i els van informar de tot.
33. Els israelites van quedar satisfets i en donaren gràcies a Déu, i ja no van parlar més de fer la guerra contra les tribus de Rubèn i de Gad ni d’arrasar els seus territoris.
34. Els rubenites i els gadites anomenaren aquell altar «el Testimoni», perquè deien:– Aquest altar és testimoni entre nosaltres i vosaltres que el Senyor és l’únic Déu.