20. Quan Acan, fill de Zèrah, va cometre un pecat greu reservant-se allò que estava consagrat a l’extermini, tota la comunitat d’Israel va sofrir la indignació de Déu. I Acan no va ser l’únic a morir pel seu crim!”
21. Els rubenites, els gadites i els de la meitat de la tribu de Manassès respongueren als caps dels clans d’Israel:
22. – El Senyor és el Déu dels déus; el Senyor és el Déu dels déus. Ell sap prou bé què volem i cal que Israel també ho sàpiga. Si volíem revoltar-nos o pecar contra el Senyor, que no ens perdoni.
23. Si hem aixecat un altar per apartar-nos del Senyor i per oferir-hi holocaustos, ofrenes i sacrificis de comunió, que el Senyor mateix ens en demani comptes.
24. Però, ben al contrari, nosaltres ho hem fet preocupats que el dia de demà els vostres fills poguessin dir als nostres: “Què hi teniu a veure, vosaltres, amb el Senyor, Déu d’Israel?
25. Gent de Rubèn i de Gad, és el Senyor mateix qui ha posat el Jordà com a frontera entre nosaltres i vosaltres; així, doncs, no teniu part en el Senyor.” D’aquesta manera els vostres fills farien que els nostres deixessin de venerar el Senyor.
26. Per això vam pensar de construir-nos aquest altar, no per oferir-hi holocaustos o altres sacrificis,
27. sinó perquè fos, per a vosaltres i nosaltres i per a les generacions futures, un testimoni del dret que tenim de donar culte al Senyor amb els nostres holocaustos, sacrificis i víctimes de comunió. Així els vostres fills, el dia de demà, no podran dir als nostres que no tenen part en el Senyor.