14. M’agafa un tremolor d’espant,s’estremeixen els meus ossos.
15. Sento un aire fred que em passa a frec de galta,el meu cos s’esborrona.
16. Algú s’atura. No reconec el seu aspecte.Una figura davant els meus ulls!Es fa un gran silenci i escolto una veu:
17. «Un home, ¿pot ser més just que Déu?¿Pot ser més pur que el seu creador?
18. Adona-te’n: Déu no es fia dels seus propis servents,voldria més seny dels seus àngels.
19. Què serà dels qui habitenun cos que és una casa de fang,dels qui tenen la pols per fonament!Una arna és tan fàcil d’esclafar!
20. Al matí són plens de vidai al vespre s’han enrunat.Ja no en fa cas ningú: desapareixen per sempre.
21. Tu els desfàs les cordes de la tendai moren sense haver entès res.»