10. rugien tan fort com els lleons,però Déu els trenca les dents;
11. moren per falta de presai es dispersen els seus cadells.
12. Ha entrat dins meu un oracle,la meva orella n’ha copsat la remor
13. entre fantasies de visions nocturnes,quan el pes de la son cau sobre els homes.
14. M’agafa un tremolor d’espant,s’estremeixen els meus ossos.
15. Sento un aire fred que em passa a frec de galta,el meu cos s’esborrona.
16. Algú s’atura. No reconec el seu aspecte.Una figura davant els meus ulls!Es fa un gran silenci i escolto una veu:
17. «Un home, ¿pot ser més just que Déu?¿Pot ser més pur que el seu creador?
18. Adona-te’n: Déu no es fia dels seus propis servents,voldria més seny dels seus àngels.
19. Què serà dels qui habitenun cos que és una casa de fang,dels qui tenen la pols per fonament!Una arna és tan fàcil d’esclafar!
20. Al matí són plens de vidai al vespre s’han enrunat.Ja no en fa cas ningú: desapareixen per sempre.
21. Tu els desfàs les cordes de la tendai moren sense haver entès res.»