7. Ara, doncs, els moabiteses lamenten d’ells mateixos.Tots es lamenten:gemegant consternats,i enyorant els pastissos de pansesde Quirharèsset.
8. Els conreus d’Heixbon s’han marcit;els amos de les nacionshan destrossatel fruit de les vinyes de Sibmà,que arribaven a Jazeri s’endinsaven a l’estepa.Les seves sarments s’estenienmés enllà del Mar Mort.
9. «I ara jo, el Senyor,ploro amb la gent de Jazer,per les vinyes de Sibmà.Us faig beure a glopsles meves llàgrimes,Heixbon i Elalé,perquè han emmudit els cants alegresde les collites i les veremes.
10. S’han allunyat dels fruiterarsla joia i les festes,no se senten a les vinyescrits alegres i entusiastes,als cups ja no trepitgen raïm.Jo he fet callar els cants alegres.
11. Per això les meves entranyes,com les cordes d’una lira,es commouen per Moab,vibren per Quirheres.
12. Quan veureu que la gent de Moabs’escarrassa per pujarals turons sagratsi entra al seu santuari per pregar,sapigueu que no obtindran res.»
13. Aquestes són les paraules que el Senyor va pronunciar fa temps sobre Moab.
14. I ara el Senyor declara: «D’aquí a tres anys, dia per dia, tal com els compta un jornaler, la gent important de Moab i la seva nombrosa població no comptaran per a res. El que en restarà serà ben poc: un residu insignificant.»