2. Algú digué a l’home vestit de lli:– Fica’t per entremig de la carrossa sota el querubí, pren un grapat de brases enceses d’entre els querubins i escampa-les per la ciutat.I vaig veure que l’home hi entrava.
3. Els querubins eren a la dreta del santuari i el núvol omplia l’atri interior.
4. La presència gloriosa del Senyor es va elevar de sobre el querubí i s’avançà fins al llindar del santuari. El núvol omplí el santuari, i l’esclat de la glòria del Senyor es va estendre per tot l’atri.
5. La remor de les ales dels querubins se sentia des de l’atri exterior, com la veu del Totpoderós quan parla.
6. Així que l’home vestit de lli rebé l’ordre de prendre foc d’entremig de la carrossa, d’enmig dels querubins, vingué i es va quedar dret al costat de la roda.
7. El querubí va allargar la mà cap al foc d’entremig dels querubins, en prengué i el va posar a les mans del qui anava vestit de lli. Ell el va agafar i va sortir.
8. Llavors es va veure que sota les ales dels querubins hi havia una forma de mà humana.
9. Mentre mirava, vaig veure quatre rodes a prop dels querubins, una roda vora cada querubí. Les rodes brillaven com una pedra de topazi.
10. Totes quatre eren iguals. Cada roda en duia una altra d’entrecreuada.
11. Quan avançaven, ho podien fer en totes quatre direccions, però sense girar-se: cap a l’indret on es dirigia la part de davant, avançaven també les rodes de darrere, sense girar-se.
12. El cos de tots quatre querubins, l’esquena, les mans, les ales i les rodes, eren plens d’ulls tot a l’entorn.
13. I vaig sentir que donaven a les rodes el nom de «carrossa».
14. Cada un dels querubins tenia quatre cares: la cara del primer era de querubí; la del segon era una cara d’home; el tercer tenia cara de lleó, i el quart, d’àguila.
15. Els querubins es van enlairar: eren els vivents que jo havia vist al riu Quebar.
16. Quan avançaven els querubins, també avançaven les rodes, i quan els querubins desplegaven les ales per enlairar-se de terra, les rodes no se separaven d’ells.
17. Quan s’aturaven, les rodes també s’aturaven, i quan s’enlairaven, elles també s’enlairaven amb ells; perquè l’esperit dels vivents animava també les rodes.