20. Anaven on els empenyia l’esperit, anaven sota el seu impuls: les rodes s’aixecaven amb ells, perquè l’esperit dels vivents animava també les rodes.
21. Quan ells avançaven, elles també avançaven; quan els vivents s’aturaven, les rodes també s’aturaven, i quan ells s’enlairaven de terra, elles també s’enlairaven. Anaven on els empenyia l’esperit.
22. Per sobre dels vivents hi havia una mena de volta, estesa damunt els seus caps, semblant a un cristall d’esclat esglaiador.
23. Per sota aquesta volta hi havia els vivents: cada un tenia dues ales, desplegades d’un cap a l’altre, i amb les altres dues ales es cobria el cos.
24. Mentre els vivents avançaven, vaig sentir la remor de les seves ales: era com el bramul de grans onades, com la veu del Totpoderós; un clam eixordador com la cridòria d’un exèrcit. Quan s’aturaven, plegaven les ales.
25. Se sentí encara un crit des de la volta que era damunt els seus caps.
26. Sobre la volta, blava com de safir, que tenien damunt els caps, hi havia com un tron, on seia una figura amb aspecte d’home.
27. El vaig veure, de mig cos en amunt, semblant al metall incandescent, com si un foc l’envoltés, i, de mig cos en avall, com un foc nimbat de resplendor.
28. El seu esclat era sem-blant al de l’arc que s’obre en els núvols en dia de pluja. Era com el reflex de la presència gloriosa del Senyor.Quan ho vaig veure, em vaig prosternar amb el front a terra i vaig sentir una veu que parlava.