9. Vaig arribar a ser més important i més ric que tots els qui m’havien precedit a Jerusalem. I, amb tot això, conservava la meva saviesa.
10. Satisfeia tots els desigs dels meus ulls i no refusava cap alegria al meu cor, i aquest era el premi de tot el meu esforç: el meu cor n’estava content.
11. Però, després de repassar totes les obres que havia dut a terme i tot el que havia aconseguit amb el meu esforç, em vaig adonar que tot és en va i afany inútil: sota el sol, no es treu res de cap treball.
12. Em vaig detenir també a comparar la saviesa amb la follia i la niciesa, ja que el successor del rei només ha de fer el que està establert.
13. I em vaig adonar que la saviesa té més avantatges que la niciesa, com la llum en té més que la foscor:
14. «El savi té ulls a la cara,el neci camina a les fosques.»Però també em vaig adonar que l’un i l’altre tenen el mateix destí.
15. Em deia, doncs, a mi mateix: «La sort del neci serà també la meva; què en trec d’haver estat tan savi?» I concloïa que també tot això és en va.
16. Perquè el savi morirà igual que el neci, i el pas del temps tot ho esborra: al capdavall, del sa-vi, com del neci, no en perdurarà pas el record.
17. Per això vaig avorrir la vida, perquè vaig trobar menyspreable tot el que fem en aquest món: tot és en va i afany inútil.
18. Vaig detestar tots els treballs amb què m’havia afanyat durant la vida, ja que n’hauré de deixar el fruit a l’home que em succeirà.
19. I qui pot dir si serà savi o neci? Tanmateix, disposarà de tot el que jo he guanyat sota el sol amb els meus afanys i la meva saviesa. També tot això és en va.
20. Així, doncs, em vaig desanimar veient com m’havia escarrassat durant tota la vida.
21. Pensava que un home s’esforça a treballar amb saviesa, traça i eficàcia, per haver-ho de donar tot en herència a un altre que no s’hi ha esforçat gens. També tot això és en va, i és una gran injustícia.
22. Perquè, de fet, què li queda a l’home de tots els treballs i de tot l’esforç amb què s’afanya sota el sol?
23. De dia no fa més que sofrir i neguitejar-se pels seus afers, i ni de nit el seu cor no reposa. També tot això és en va.
24. Vaig comprendre que menjar, beure i gaudir de la felicitat del propi treball no és un bé que depengui de l’home mateix, sinó que és un do de Déu.