41. Però ni els mateixos caldeus no són capaços d’abandonar uns déus que no senten ni veuen res!
42. Les dones, pel seu cantó, s’asseuen pels camins lligades amb cordills i cremant segó.
43. Quan algun vianant se n’emporta alguna per jeure-hi, ella es mofa de la veïna que no ha estat sol·licitada ni ha merescut que algú li trenqués el cordill.
44. Tot el que té relació amb aquests déus és mentida. ¿Com, doncs, es pot creure o proclamar que són déus?
45. Són obra de fusters i d’argenters, no seran res més que allò que els artistes volen que siguin.
46. Si els mateixos que els han afaiçonat no viuran gaire temps,
47. ¿com podran ser déus allò que ells han fabricat? De fet, aquests homes deixen una herència buida i vergonyosa.
48. Quan la guerra o una calamitat amenaça aquests déus, els sacerdots bar-rinen com trobaran un lloc on amagar-se juntament amb ells.
49. Aquests déus no poden salvar-se ells mateixos de la guerra o de les calamitats. ¿Com no adonar-se, doncs, que no són déus?
50. Són fusta xapada de plata i or, i aviat es veurà que són déus falsos. Els pobles i els reis hauran d’adonar-se’n clarament: no són pas déus sinó obra de mans humanes, no fan res de diví.
51. Qui pot, doncs, ignorar que no són déus?
52. Són del tot incapaços d’entronitzar cap rei enlloc, o de donar la pluja als homes,
53. no resoldran cap plet de ningú ni alliberaran cap víctima de la injustícia: