19. per fer travessar l’embarcació que portava la família reial i per complir tot el que el rei manés. Així que el rei hagué passat el Jordà, Ximí, fill de Guerà, se li va tirar als peus
20. i li va dir:– Que el meu senyor no em tingui en compte la culpa i no es recordi del meu mal comportament el dia que el meu senyor, el rei, sortia de Jerusalem. Que el rei no em guardi rancor!
21. Aquest servent teu reconeix que va pecar, però per això avui he estat el primer de tota la casa de Josep a venir a rebre el rei, el meu senyor.
22. Abisai, fill de Seruià, va intervenir-hi dient:– ¿És aquesta una raó per a no matar Ximí, ell que va maleir l’ungit del Senyor?
23. Però David va respondre:– Deixeu-me estar, vosaltres, família de Seruià! Per què us poseu avui a fer d’acusadors? ¿Es pot matar algú a Israel justament avui? ¿No sé de cert que avui jo sóc rei d’Israel?
24. El rei va dir a Ximí:– No moriràs.I li ho va jurar.
25. També Mefibóixet, nét de Saül, havia baixat a rebre David. No s’havia rentat els peus, ni s’havia arreglat la barba, ni s’havia canviat de roba, des del dia que el rei havia sortit de Jerusalem fins ara, que hi retornava feliçment.
26. Quan va arribar allà on era el rei, aquest li digué:– Per què no vas venir amb mi, Mefibóixet?
27. Ell respongué:– Senyor meu i rei: el meu administrador em va enganyar. El teu servent li havia dit: “Ensella’m la somera, que hi muntaré i me n’aniré amb el rei”, perquè el teu servent és esguerrat.
28. Però ell em va calumniar davant el rei, el meu senyor. Tanmateix, el rei, el meu senyor, és com l’àngel de Déu. Fes, doncs, com et sembli millor.
29. Tota la casa del meu pare, no érem més que reus de mort als ulls del meu senyor, el rei, i tanmateix tu em vas admetre a menjar a la teva taula. Quin dret tinc, doncs, a reclamar ara al rei?
30. El rei li va respondre:– No cal que en parlem més. Queda decidit: tu i Sibà us partireu les possessions.
31. Mefibóixet va dir al rei:– Que ell s’ho quedi tot! En tinc prou que el rei, el meu senyor, hagi tornat feliçment a casa seva.
32. Barzil·lai, el galaadita, havia baixat de Roglim fins al Jordà per acomiadarse del rei allà mateix.
33. Barzil·lai era molt vell: tenia vuitanta anys. Havia mantingut el rei quan va ser a Mahanaim, perquè era un home molt ric.
34. El rei va dir a Barzil·lai:– Passa també el riu amb mi, que ara, a les teves velleses, jo et mantindré a casa meva, a Jerusalem.