18. L’infant va morir el setè dia. Els consellers de David tenien por de donar-li la notícia, perquè pensaven: «Si quan el nen encara vivia no feia cas del que li dèiem, com dir-li ara que el nen ha mort? És capaç de fer un disbarat.»
19. David va notar que parlaven en veu baixa i va comprendre que l’infant era mort. Els va preguntar, doncs:– ¿És mort, el nen?Ells van respondre:– Sí, és mort.
20. Llavors David s’alçà de terra, es va rentar i perfumar, va mudar-se de roba i anà a prosternar-se al santuari del Senyor. Després va tornar al palau, demanà que li paressin taula i va menjar.
21. Els seus consellers li deien:– Què és, això que fas? Mentre l’infant vivia, dejunaves i ploraves, i ara que ha mort, t’aixeques de terra i et poses a menjar.
22. Ell va respondre:– Mentre l’infant vivia, jo dejunava i plorava pensant: Qui sap si el Senyor es compadirà de mi i el nen viurà?
23. Però, ara que ja és mort, per què he de dejunar? No puc pas fer-lo tornar! Sóc jo que aniré allà on és ell, però ell no tornarà pas a mi.
24. David va consolar Betsabé, la seva esposa, i va tenir relacions amb ella. Betsabé tingué un fill, i David li posà el nom de Salomó. El Senyor el va estimar
25. i va enviar el profeta Natan a posar-li el sobrenom de Jedidià (que vol dir «estimat del Senyor»), per l’amor que ell, el Senyor, li tenia.