12. I com que ni ell mateix no podia suportar la seva fetor, va confessar:– És de justícia sotmetre’s a Déu i, mortals com som, renunciar a fer-nos iguals a ell.
13. Aquell home menyspreable pregava al Senyor, que ja no havia de tenir misericòrdia d’ell. Prometia
14. que declararia lliure la ciutat santa, la mateixa que havia cercat d’arrasar i de convertir en cementiri.
15. Prometia d’equiparar als atenesos aquells jueus que ell havia considerat indignes de sepultura, els mateixos que volia llançar juntament amb els seus fillets com a pastura dels ocellots i de les feres.
16. Prometia encara d’adornar amb les millors ofrenes el temple sant que havia espoliat, restituir-li amb escreix tots els objectes sagrats i pagar dels seus propis ingressos les despeses dels sacrificis.
17. Finalment, prometia de convertir-se al judaisme i recórrer el món d’un cap a l’altre proclamant el poder de Déu.
18. Però els sofriments d’Antíoc no es calmaven de cap manera, perquè el judici just de Déu queia damunt d’ell. Per això, desesperat de la seva situació, va escriure als jueus la carta, en forma de súplica, que tot seguit reproduïm. Diu així:
19. «Antíoc, rei i cap de l’exèrcit, saluda els nobles ciutadans jueus i els desitja salut i benestar.
20. Si vosaltres i els vostres fills esteu bons i les coses us van tal com desitgeu, en dono infinites gràcies a Déu, en qui tinc posada la meva esperança.
21. Des del llit i sense forces, recordo amb afecte la vostra estimació i els vostres sentiments. En efecte, tot tornant de Pèrsia vaig caure greument malalt, i per això he considerat que tenia el deure de preocupar-me per la seguretat de tothom.
22. No desespero de la meva situació; al contrari, confio i espero que em restabliré d’aquesta malaltia.