24. Antíoc es va sentir menyspreat per aquella dona i sospitava un to insultant en les seves paraules. Quedava encara amb vida el més petit dels germans; el rei intentava de guanyar-se’l no solament amb raons, sinó també amb juraments: si abandonava les tradicions dels seus avantpassats, el faria ric i feliç, li donaria el títol d’amic del rei i li confiaria càrrecs de confiança.
25. Però el noi no va fer cas de les seves paraules. Per això el rei féu cridar la mare i li demanava que ella aconsellés aquell adolescent perquè salvés la vida.
26. I tant li va insistir, que la mare s’avingué a convèncer el seu fill.
27. S’inclinà cap a ell i, burlant-se del cruel tirà, va dir al noi en la seva llengua materna:– Fill meu, compadeix-te de mi que t’he portat nou mesos a les entranyes i t’he donat mamar durant tres anys, t’he alimentat i t’he pujat fins a l’edat que ara tens, i no he deixat de criar-te.
28. T’ho demano, fill meu, mira cap al cel i cap a la terra. Fixa’t en tot el que s’hi troba i reconeix que Déu ho ha creat del no-res, i que el llinatge humà ha estat fet de la mateixa manera.
29. No tinguis, doncs, cap por d’aquest botxí. Mostra’t digne dels teus germans i accepta la mort. Així et podré recuperar amb els teus germans quan Déu es manifestarà misericordiós.