21. Dotada de nobles sentiments, animant la sensibilitat femenina amb un coratge tot masculí, exhortava els seus fills dient-los en la llengua materna:
22. – Jo no sé com heu vingut a l’existència en les meves entranyes; no sóc jo qui us ha donat l’esperit i la vida, ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos.
23. Sapigueu que és el creador del món, ell que modela l’home des de la seva concepció i totes les coses des del seu origen, el qui us retornarà misericordiosament l’esperit i la vida, ja que ara no us planyeu a vosaltres mateixos per amor a les seves lleis.
24. Antíoc es va sentir menyspreat per aquella dona i sospitava un to insultant en les seves paraules. Quedava encara amb vida el més petit dels germans; el rei intentava de guanyar-se’l no solament amb raons, sinó també amb juraments: si abandonava les tradicions dels seus avantpassats, el faria ric i feliç, li donaria el títol d’amic del rei i li confiaria càrrecs de confiança.
25. Però el noi no va fer cas de les seves paraules. Per això el rei féu cridar la mare i li demanava que ella aconsellés aquell adolescent perquè salvés la vida.
26. I tant li va insistir, que la mare s’avingué a convèncer el seu fill.
27. S’inclinà cap a ell i, burlant-se del cruel tirà, va dir al noi en la seva llengua materna:– Fill meu, compadeix-te de mi que t’he portat nou mesos a les entranyes i t’he donat mamar durant tres anys, t’he alimentat i t’he pujat fins a l’edat que ara tens, i no he deixat de criar-te.
28. T’ho demano, fill meu, mira cap al cel i cap a la terra. Fixa’t en tot el que s’hi troba i reconeix que Déu ho ha creat del no-res, i que el llinatge humà ha estat fet de la mateixa manera.
29. No tinguis, doncs, cap por d’aquest botxí. Mostra’t digne dels teus germans i accepta la mort. Així et podré recuperar amb els teus germans quan Déu es manifestarà misericordiós.
30. Tot just la mare havia acabat de parlar, el noi va dir:– Què espereu? Jo no obeiré pas el manament del rei. Jo només faig cas del manament de la Llei donada als nostres pares per mitjà de Moisès.
31. I tu, que has inventat totes les desgràcies que cauen damunt els hebreus, no t’escaparàs de les mans de Déu.
32. Nosaltres patim per culpa dels nostres pecats.
33. I si ara nostre Senyor, que és el Déu viu, està irritat momentàniament contra nosaltres, és que vol corregir-nos i educar-nos, però es tornarà a reconciliar amb nosaltres, els seus servents.
34. En canvi, tu, enemic de Déu i el més infame dels homes, no t’inflamis vanitosament, enorgullint-te amb falses esperances i aixecant la mà contra els fills de Déu.
35. Encara no t’has escapat del judici del Déu totpoderós que tot ho veu!
36. Els meus germans, que han suportat un sofriment momentani, han caigut per la seva fidelitat a l’aliança de Déu, i ara esperen la vida inestroncable. Però a tu, Déu et jutjarà i hauràs de pagar el càstig merescut pel teu orgull.
37. Jo, igual que ells, sacrifico el meu cos i la meva vida per les lleis dels nostres pares, mentre suplico a Déu que es mostri ben aviat favorable al nostre poble, i et castigui i et fuetegi fins que reconeguis que ell és l’únic Déu.
38. Tant de bo que en mi i en els meus germans es deturi la indignació del Totpoderós que s’ha desfermat justament contra tot el nostre poble!
39. El rei, encès de ràbia i ferit per aquell escarni, va tractar aquell noi amb més crueltat que els altres.