24. I afegí:– Un fingiment com aquest no és digne d’un home de la meva edat. Molts joves es pensarien que Eleazar, als seus noranta anys, ha adoptat els costums estrangers.
25. Ells podrien esgarriar-se si jo m’avenia a aquesta simulació, tot plegat per assegurar-me una mica més de vida. Quina infàmia no deshonraria la meva ancianitat!
26. I encara que momentàniament m’escapés del càstig dels homes, no m’escaparia, ni viu ni mort, de les mans del Totpoderós.
27. Per això, si ara abandono com un valent aquesta vida, em mostraré digne de la meva vellesa,
28. i hauré deixat als joves el noble exemple d’una mort voluntària i generosa, per les lleis sacrosantes.Havent dit això, Eleazar se’n va anar cap al suplici sense vacil·lar.
29. Les seves paraules van canviar en crueltat l’amabilitat que fins fa poc li mostraven els botxins. A aquests els semblava que parlar així era una insensatesa.
30. Eleazar, a punt ja de morir sota els cops, deia entre gemecs:– El Senyor ho coneix tot perfectament. Ell sap prou bé que, podent evitar la mort, ara pateixo en el meu cos el cruel suplici de la flagel·lació. Però en el meu esperit estic content de patir tot això per la veneració que li tinc.
31. Així se’n va anar Eleazar d’aquest món. La seva mort ha deixat tant als joves com a la majoria del seu poble un exemple d’heroisme i un record etern de virtut.