23. Però Eleazar va prendre una noble decisió, digna dels seus anys, de la seva honorable ancianitat i dels seus venerables cabells que les fatigues havien tornat blancs; una decisió digna encara d’una conducta exemplar, observada des de la infantesa, i digna sobretot de la legislació santa, establerta pel mateix Déu. Va respondre que l’enviessin de pressa al país dels morts.
24. I afegí:– Un fingiment com aquest no és digne d’un home de la meva edat. Molts joves es pensarien que Eleazar, als seus noranta anys, ha adoptat els costums estrangers.
25. Ells podrien esgarriar-se si jo m’avenia a aquesta simulació, tot plegat per assegurar-me una mica més de vida. Quina infàmia no deshonraria la meva ancianitat!
26. I encara que momentàniament m’escapés del càstig dels homes, no m’escaparia, ni viu ni mort, de les mans del Totpoderós.
27. Per això, si ara abandono com un valent aquesta vida, em mostraré digne de la meva vellesa,