22. Jàson i la ciutat li van fer una rebuda entusiasta, acollint-lo enmig de lluminàries i aclamacions. Després Antíoc es va traslladar a Fenícia amb el seu exèrcit.
23. Al cap de tres anys, Jàson envià Menelau, germà del ja esmentat Simó, a dur els diners promesos al rei i a concloure la negociació d’uns afers urgents.
24. Però quan Menelau es presentà davant el rei, l’enlluernà amb els seus aires de gran personatge i féu decantar cap a ell el càrrec de gran sacerdot, suplantant Jàson amb l’oferiment de sis mil cinc-cents quilos de plata més dels que aquest oferia.
25. Menelau va tornar amb les credencials del rei però sense res que el fes digne del gran sacerdoci; portava només la passió d’un tirà cruel i el furor d’una bèstia salvatge.
26. I Jàson, que havia desbancat traïdorament el seu germà, desbancat ara per un altre, s’hagué d’exiliar al territori d’Amman.
27. Tanmateix, Menelau detenia el poder, però no pagava cap de les quantitats que havia promès al rei,
28. tot i les reclamacions de Sòstrat, governador militar de la ciutadella de Jerusalem i encarregat de cobrar els tributs. Per aquest motiu, el rei convocà l’un i l’altre.
29. Menelau deixà el seu germà Lisímac com a suplent en el càrrec de gran sacerdot, i Sòstrat es féu substituir per Crates, cap dels mercenaris xipriotes.
30. En aquestes circumstàncies, es van revoltar els habitants de Tars i de Mal·los perquè el rei havia regalat aquestes ciutats a Antiòquida, la seva concubina.
31. El rei hi acudí ràpidament per restablir l’ordre, després de deixar com a regent Andrònic, un dels alts dignataris.
32. Menelau va pensar que havia d’aprofitar l’ocasió: va apropiar-se d’alguns objectes d’or del temple i en féu obsequi a Andrònic, aconseguint de vendre’n d’altres a Tir i a les ciutats veïnes.
33. Quan Onies ho va saber del cert, es refugià en un lloc d’asil, a Dafne, prop d’Antioquia, i des d’allí acusà obertament Menelau.
34. Per això Menelau, en una entrevista secreta amb Andrònic, el va convèncer que eliminés Onies. Andrònic anà a trobar Onies i, actuant amb traïdoria, li jurà plena seguretat tot donant-li la mà. Així el va persuadir que sortís del lloc de refugi. Malgrat les sospites, Onies s’hi avingué. Immediatament el va fer matar sense cap respecte per la justícia.
35. L’injust assassinat d’aquell home indignà i revoltà no solament els jueus sinó també molta gent de les altres nacions.
36. Així que el rei va tornar de les ciutats de Cilícia, se li presentaren els jueus d’Antioquia per protestar contra l’execució injustificada d’Onies. Els acompanyaven els grecs que compartien el mateix refús per aquesta injustícia.
37. Antíoc ho va sentir al fons de l’ànima. Sincerament commogut, plorava recordant el seny i l’extraordinària rectitud del difunt.
38. Llavors va ordenar, encès d’indignació, que immediatament traguessin a Andrònic el mantell de porpra, que li esquincessin els vestits i el passegessin per tota la ciutat fins al mateix indret on ell havia assassinat Onies sense cap mena de pietat. Allà mateix va fer executar el miserable assassí. Així el Senyor donà a Andrònic el càstig que havia merescut.
39. D’altra banda, Lisímac havia comès molts robatoris sacrílegs al temple de Jerusalem, amb la complicitat de Menelau, el seu germà. D’aquesta manera ja havien desaparegut molts objectes d’or. Quan va córrer la veu, la gent s’amotinà contra Lisímac.
40. Veient aquella multitud exasperada i plena de ràbia, Lisímac armà uns tres mil homes per reprimir-la amb violència. Aquesta tropa estava a les ordres d’un tal Auran, home que tenia tants anys com poc seny.
41. En adonar-se que els homes de Lisímac els atacaven, la gent va agafar pedres, garrots i fins la cendra dels sacrificis i ho llançaren tot plegat contra Lisímac i la seva tropa.