4. Però un tal Simó, del torn de Bilgà, que era l’encarregat de l’administració del temple, entrà en conflicte amb el gran sacerdot Onies a propòsit de la inspecció dels mercats de la ciutat.
5. Com que no es podia imposar a Onies, anà a trobar Apol·loni, fill de Tràsees, que era aleshores governador de Celesíria i de Fenícia.
6. Simó li explicà que el tresor del temple de Jerusalem era ple a vessar de riqueses fabuloses: la suma total era incalculable i sense proporció amb les despeses exigides pels sacrificis. I afegí encara que era possible de fer passar tot això a mans del rei.
7. Apol·loni, en una entrevista amb el rei, el va posar al corrent de les riqueses de què l’havien informat. Aleshores el rei va encarregar al seu primer ministre Heliodor que anés a Jerusalem amb instruccions precises per a transferir aquelles riqueses al tresor reial.
8. Heliodor va posar-se immediatament en camí, aparentment per inspeccionar les ciutats de Celesíria i de Fenícia; de fet, però, per executar el projecte del rei.
9. Es presentà a Jerusalem i va ser acollit amistosament pel gran sacerdot de la ciutat. Immediatament Heliodor li va comunicar les informacions que havia rebut i li explicà el motiu de la seva vinguda; li demanava també si la informació responia a la realitat.
10. El gran sacerdot li va deixar clar que els diners que hi havia en el tresor del temple, en part eren dipòsits reservats a les viudes i als orfes,
11. i en part eren propietat d’Hircà, fill de Tobies, personatge d’alta posició; la informació del malvat Simó era, doncs, una simple calúmnia, perquè el total pujava a vuit mil quilos de plata i quatre mil d’or.
12. A més, era inconcebible de perjudicar així els qui havien posat la confiança en la santedat d’aquell lloc i en la dignitat i inviolabilitat d’un temple universalment respectat.
13. Però Heliodor, escudant-se en les ordres del rei, insistia que aquells béns havien de ser transferits al tresor reial.
14. I el dia que ell havia fixat, va entrar al temple per fer l’inventari de les seves riqueses. Una forta inquietud s’havia escampat per tota la ciutat.
15. Els sacerdots, revestits amb les vestidures sagrades, es prostraven davant l’altar, demanant a Déu que guardés intactes aquells béns confiats al temple, ja que ell mateix havia donat unes lleis que els protegien.