33. Llavors Nicànor va estendre la mà dreta contra el santuari i pronuncià aquest jurament:– Si no em feu a mans Judes encadenat, arrasaré aquest recinte consagrat a Déu, enderrocaré l’altar i erigiré en aquest mateix lloc un temple esplèndid en honor de Dionís.
34. Dit això, se’n va anar. Immediatament els sacerdots van aixecar les mans cap al cel i invocaren aquell qui sempre ha lluitat a favor del nostre poble:
35. – Tu, Senyor, que no tens necessitat de res ni de ningú, t’has dignat establir entre nosaltres el temple on habites.
36. Senyor, tu que ets sant, font de tota santedat, guarda de qualsevol profanació aquesta casa que fa poc hem purificat.
37. Entre els ancians de Jerusalem n’hi havia un que es deia Razís. Era un home que es preocupava molt pels seus conciutadans i gaudia d’una anomenada excel·lent. Li deien «pare dels jueus» per l’afecte sincer que els professava. Aquest home fou denunciat a Nicànor.
38. En efecte, els primers temps de la revolta havia estat acusat de mantenir-se fidel als costums jueus, i per aquesta fidelitat havia arriscat cos i ànima amb una gran enteresa.
39. Nicànor, volent mostrar ben clarament l’enemistat que alimentava contra els jueus, va enviar més de cinc-cents soldats a detenir Razís.
40. Es pensava que agafant Razís infligiria un cop molt fort al poble.
41. Els soldats estaven a punt d’apoderar-se de la torre on Razís es trobava i començaven a forçar la porta del pati, ja que tenien ordres de calar foc a les portes. Quan Razís es veié envoltat per tots costats, es va llançar sobre la seva espasa.