11. Davant aquestes declaracions d’Àlcim, la resta dels anomenats amics del rei, ja prou hostils en tot el que es referia a Judes, van abrandar més encara l’ànim de Demetri.
12. El rei escollí immediatament Nicànor, que era comandant del cos d’elefants, i el nomenà governador militar de Judea. I l’hi va enviar
13. amb ordres precises de desfer-se de Judes, dispersar els partidaris d’aquest i restablir Àlcim com a gran sacerdot del temple més important del món.
14. Els pagans de Judea, que s’havien exiliat fugint de Judes, es van unir en massa a l’exèrcit de Nicànor, considerant que els infortunis i els contratemps dels jueus serien la seva prosperitat.
15. Quan els jueus van conèixer la invasió de Nicànor i l’agressió de les nacions paganes, es van cobrir el cap de terra en senyal de dol i suplicaven Déu, que havia escollit el seu poble per sempre i que sempre havia defensat amb senyals manifestos els qui eren heretat seva.
16. Judes, el cap dels jueus, ordenà que tot seguit aixequessin el campament d’allí on eren. Van entaular batalla amb l’enemic al poble de Dessaú.
17. Simó, el germà de Judes, ja havia entrat en combat contra Nicànor, però una sobtada envestida dels enemics l’havia forçat a retirar-se una mica.
18. Amb tot, Nicànor, que coneixia la valentia i el coratge de Judes i dels seus quan lluitaven per la pàtria, dubtava de poder resoldre el conflicte per la força de les armes.
19. Per això envià Posidoni, Teòdot i Mataties a concertar la pau amb Judes.