5. La purificació del santuari es va escaure el dia vint-i-cinc del mes de quisleu, és a dir, el mateix dia que els estrangers havien profanat el temple.
6. Van celebrar l’esdeveniment amb alegria durant vuit dies, a la manera de la festa dels Tabernacles. Judes i els seus recordaven que poc temps abans havien celebrat la festa dels Tabernacles per coves i muntanyes, com si fossin bèsties salvatges.
7. Per això duien rams d’heura, branques verdes i palmes, tot cantant himnes al qui havia fet possible la purificació del seu temple.
8. I van decretar, amb un edicte sotmès a votació, que tot el poble jueu celebraria cada any aquests vuit dies.
9. Fou, doncs, així com va acabar Antíoc, l’anomenat Epífanes.
10. Expliquem ara els fets que es refereixen a Antíoc Eupàtor, fill d’aquell impiu, limitant-nos a resumir les desastroses conseqüències de les seves guerres.
11. Tan bon punt va prendre possessió del seu regne, l’Eupàtor posà el govern de l’estat en mans d’un tal Lísies, governador general de Celesíria i de Fenícia,
12. en comptes de Ptolemeu, conegut amb el nom de Macró. Aquest home havia estat el primer a comportar-se de manera justa en el seu tracte amb els jueus, després de tantes injustícies com havien sofert. Ptolemeu havia cercat de governar-los pacíficament.
13. Però, justament per això, els anomenats amics del rei van acusar-lo davant l’Eupàtor; a més, a cada pas se sentia a dir traïdor perquè havia abandonat Xipre, que li havia estat confiada pel Filomètor, i s’havia passat a Antíoc Epífanes. I com que no podia mantenir amb dignitat el seu càrrec, es llevà la vida emmetzinant-se.
14. Gòrgies, que ara era el governador militar de la regió, mantenia un cos de tropes mercenàries i aprofitava totes les ocasions per a atacar els jueus.
15. Al mateix temps, també els idumeus hostilitzaven els jueus des de les fortaleses estratègiques que ocupaven. A més, amb els fugitius que ells acollien, procedents de Jerusalem, feien el possible per fomentar l’estat de guerra.
16. Però el Macabeu i els seus homes, després d’haver fet pregàries públiques demanant a Déu que lluités al seu costat, es van llançar a la campanya contra les fortaleses dels idumeus.
17. Després d’uns atacs valerosos, van foragitar els qui defensaven les muralles i s’apoderaren de les posicions. Degollaven tots els qui queien a les seves mans, i en mataren gairebé vint mil.