17. Saül va reconèixer la veu de David i exclamà:– David, fill meu, ¿no és la teva, aquesta veu que sento?David li respongué:– Sí, és la meva, rei i senyor meu.
18. I va afegir:– Per què el meu senyor persegueix el seu servent? Què he fet jo, quin mal han fet les meves mans?
19. I ara, que el rei, el meu senyor, vulgui escoltar les paraules del seu servent. Si és el Senyor qui t’incita contra mi, el perfum d’una ofrena bastaria per a calmar-lo; però si són els homes, que el Senyor els maleeixi aquí mateix, perquè avui em fan fora del meu país i em priven de compartir l’heretat del Senyor. És com si em diguessin: “Vés-te’n i adora altres déus!”
20. Només voldria que la meva sang no caigués a terra lluny de la presència del Senyor. El rei d’Israel ha sortit a perseguir aquesta puça solitària com qui caça una perdiu per les muntanyes.
21. Saül va dir:– He pecat. Torna, David, fill meu, que no et faré més mal, després que avui has tingut en tanta consideració la meva vida. He comès un greu error, insensat de mi!
22. David va cridar:– Aquí tinc la llança del rei. Que vingui a recollir-la un dels teus homes.
23. I que el Senyor recompensi a cada un de nosaltres el seu comportament magnànim i lleial. Avui el Senyor t’havia posat a les meves mans, però jo no he volgut fer mal a l’ungit del Senyor.