18. Abigail s’afanyà a prendre dos-cents pans, dos bots de vi, cinc anyells ja preparats, cinc mesures de gra torrat, cent raïms de panses i dos-cents pans de figues seques, i va carregar-ho tot sobre els ases.
19. Després va manar als mossos que passessin al davant, que ella ja els seguia. Però no digué res al seu marit Nabal.
20. Abigail, muntada en un ase, anava baixant per un replec de la muntanya, mentre David i els seus homes venien en direcció contrària, i aviat es van trobar.
21. David s’anava dient: «He ben perdut el temps amb aquest enze. Li he guardat tot el que tenia al desert, no li ha desaparegut res, i ves com m’ho paga!
22. Però que Déu em faci caure al damunt tota mena de mals si abans de la matinada queda cap home a la propietat de Nabal!»
23. Quan Abigail veié venir David, va baixar corrents de l’ase i es prosternà davant d’ell amb el front a terra.
24. Després se li va llançar als peus, tot dient:– La culpa és meva, senyor. Deixa que la teva serventa parli, escolta les meves paraules.
25. Que el meu senyor no faci cas d’aquest poca-solta de Nabal, que és realment un “estúpid”, tal com diu el seu nom; efectivament, és un sac d’estupidesa. La teva serventa no va veure els homes que tu, senyor meu, havies enviat.
26. Però ara t’ho asseguro per la vida del Senyor i per la teva pròpia vida: el Senyor no vol que et prenguis la justícia pel teu compte i et taquis de sang. Que siguin com Nabal els teus enemics i tots els qui et volen mal!
27. Que el meu senyor accepti aquest present que la teva serventa ha portat per als homes que l’acompanyen.